- Llegim l'autobiografia de Martina Escoda, l'Orlandai, per a que ens serveixi d'exemple ja que hem d'escriure una autobiografia escolar. Aquí està el resultat de la meva:
Vaig néixer el 24 de març del 1995 a la ciutat de Barcelona. De ben petita em van portar a una escola bressol del meu barri, les Corts, però ràpidament em van treure d’allà ja que l’única cosa que feia era estar tot el dia plorant. Més endavant, a l’edat de dos, anys em van portar a l’Escola Betània-Patmos en la què vaig estar estudiant fins als 18 anys. Durant el meu primer any allà vaig plorar cada cop que em deixaven els meus pares pel matí, sort que després vaig deixar de fer-ho, tot i que després m’ho passava la mar de bé. Totes les classes, des de P2 a P5, duien el nom d’un ocell. Jo vaig ser orenetes i gavines, dels altres no m’enrrecordo. El parvulari era molt gran, cada etapa tenia 4 grups, i els passadissos estaven plens de manualitats que nosaltres mateixos havíem fet.
La veritat és que recordo molt pocs moments allà, si que recordo, o potser és gràcies a fotografies que he vist posteriorment, activitats com el dia de la farina. El dia de la farina és un dia que actualment es segueix celebrant a l’escola en el què tota la classe s’ompla de farina i els nens juguen amb ella en bolquers per no embrutar-se tant. També recordo un dels dies en els que estàvem aprenent a baixar i pujar escales, un dels dies de carnaval en el què jo anava disfressada de Campanilla i perseguia al meu millor amic que crec anava disfressat de Peter Pan. Recordo jugar amb els “enormes” pneumàtics que hi havia al pati o veure com els més valents s’atrevien a picar a la porta del monestir què donava al noste pati on vivien unes monjes que en aquell moment eren “aliens de color verd”. La cançó que cantàvem abans d’entrar a dinar “Enrrolla, enrrolla, desenrrolla, estira, estira...shhht!” i el pitet de quadres blaus i blancs. També recordo les festes de nadal i el dia de la mona, que vam seguir celebrant a primària.
De primària recordo encara menys coses que d’infantil. La meva escola està a la muntanya i el pati és un bosc. Des de la finestra de la meva classe de segon es veien uns pins enormes. Un dia mentre tots estàvem fent una fitxa, em vaig girar per mirar cap a la finestra i vaig veure un esquirol trepant per un arbre. La meva mestra també el va veure però em va fer una senyal amb la mà perquè no digués res als meus companys, ja que veure un esquirol causava un gran rebombori a l’aula, no només a segon de primària sinó que fins Batxillerat semblava una cosa extrahordinaria. La meva mestre es deia Marta, la vaig tenir tant a primer com a segon, crec que és la que més em va agradar durant tota la primària, a més encara segueixo en contacte amb ella. Amb ella vam preparat una ball de carnaval que em va encantar, les noies ens vam disfressar de Sirenitas i els nois d’Erics.
L’extraescolar de dansa que feia cada any era una de les coses que més m’agradaven, estava tot l’any esperant el dia del festival de dansa. Les disfresses que ens posàvem: un any de xineses, un d’exploradores, un amb vestits blaus i brillants, etcètera. Els primers anys feiem el festival al teatre de La Salle Bonanova, però els dos últims anys el vam fer, un al Palau de la Música i l’altre al Palau de Congressos de Montjuïc. No cal dir que ens sentíem súper importants. Una de les altres coses que recordo, encara relacionat amb el tema de la dansa, són els balls de carnaval. Ens passàvem mesos preparant-los, però mai vam arribar a guanyar el concurs al millor ball.
L’últim professor que vaig tenir a primària es deia Toni, la veritat és que m’agradava molt, mai havia tingut un home com a professor. A meitat de curs va arribar una noia que es deia Marta, venia a fer pràctiques i ens acompanyava cada dijous després de piscina a la classe de Socials. M’encantaven els dijous perquè venia ella, la veia molt gran i ara estic jo en la seva situació. Els primers dies estava observant com el Toni feia classe i després es va posar ella a donar classe. L’últim exàmen el va preparar ella i vaig treure un Notable amb tres fletxes cap amunt, em va fer una mica de rabia que no em poses l’excel·lent però em queia tant bé que ràpid s’hem va passar la tonteria. Aquest estiu, després de sis anys me la vaig trobar passejant per Platja d’Aro, tota una casualitat, però no em vaig atrevir a saludar-la, vaig pensar que segurament ja no s’enrrecordava de mi, ara m’en arrepenteixo perquè estic segura que jo mai m’olvidaré dels primers nens als què fagi classe, i segur que ella tampoc s’havia olvidat de mi.
El Santi, el meu professor de biologia a l’ESO i Batxillerat, no se si m’encanta la biologia gràcies a ell o si amb algun altre professor m’hagués agradat igual. El que si que se és que és una persona que mai olvidaré, ha sigut com un pare per mi, les seves lliçons a vegades deixaven una mica de banda les plantes i els animals i es basaven una mica més en la vida. I la Pilar...una dona molt peculiar que recordaré sempre per les baralles que tenia amb el Pol i l’Alejo, quins dos personatjes, però que entre paraula i paraula es notava l’amor que tenia cap a ells. Sempre acabàvem tots rient.
El Batxillerat no va ser una bona època per mi, les coses es van complicar molt sobretot l’últim any. Teniem tots molta pressió i les notes, tot i esforçar-me, no milloraven. No tenia gens clar si volia seguir amb les ciències i fer la carrera de biologia o si anar cap a educació. Finalment, però, l’esforç va donar els seus fruits i educació va ser la meva elecció, tot i que m’estic plantejant fer les dues carreres a l’hora l’any que ve.
El 24 de maig d’aquest any vam celebrar la graduació, i a la nostra generació li vam posar el nom de “Compañera del alma, compañera” vers de la Elegía a Ramón Sijé, ja que al novembre d’aquest mateix any vam patir la pèrdua d’una companya. Tot i això vam seguir tots cap endavant, cadascú a la seva manera i amb el temps necessàri, i el dia de la graduació va ser un dia molt bonic. Primer va tenir lloc una conferència i després cada alumne de segon de Batxillerat va ser cridat a pujar a l’escenari per recollir un diploma, la fotografia de promoció i un petit detall de l’escola, un clauer. Després es va fer un sopar al menjador de l’escola i al acabar cada alumne va donar una rosa a un professor, podies escollir des de infantil fins Batxillerat però que fos important per a tú, jo li vaig donar a la Marta. Un cop acabat el sopar, vam deixar als pares i als professors a l’escola i vam agafar tots un autocar i vam anar a celebrar que ja haviem acabat l’escola a una discoteca.
Després de 16 anys, un dels últims divendres d’escola després de la graduació. El meu professor de biologia, el Santi, va organitzar una cosa que mai abans s’havia fet a l’escola, ens va reunir a tots i vam baixar al parvulari. Quan vam entrar per la porta tots els nens estaven esperant-nos aplaudint i dient-nos adeu. No ho vaig poder evitar i les llàgrimes em van caure enseguida, em va omplir un sentiment de tristesa però a l’hora un d’alegria. Veure aquells nens que encara els falta viure tot allò que jo ja he viscut i pensar que un dia jo vaig ser com ells és un sentiment increíble.
No hay comentarios:
Publicar un comentario