- Lectura Alba Serrano
- Entrega de la biografia acadèmica i Va de mestres. Llegim un fragment de la biografia que més ens agrada i comentem les parts que hem trobat més interessants de Va de mestres.
1. INTRODUCCIÓ
Va de mestres, Carta als mestres que comencen és una obra escrita per Jaume Cela Ollé i Juli Palou Sangrà, ambdós són membres de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, al 1992 van guanyar el Premi Rosa Sensat amb el llibre Amb veu de mestre i conjuntament han publicat nombrosos articles a diaris i revistes. Com bé diu el seu títol, és un llibre que va dirigit a totes aquelles persones que volen exercir de mestres i per això els autors revisen els aspectes més importants d’aquesta professió.
2. ANÀLISI DELS AUTORS, DE L’ESTIL I DEL CONTEXT
Ambos autors van néixer a la mateixa època, en aquell moment l’educació era molt diferent a com és actualment, els seus coneixements eren molt més limitats a diferència dels que els alumnes d’avui en dia posseeixen. Ells han hagut d’anar adaptant-se als canvis que aquesta ha patit. Actualment l’educació es troba en un moment molt inestable i complicat i aquests autors li donen la importància que li pertoca. “podem donar la culpa al jovent d’avui en dia?. No serà en part culpa de la manca d’adaptació dels que avui tenim la responsabilitat de saber canalitzar la realitat amb l’educació dels nostres alumnes o fills?. I quan parlo de responsabilitats no parlo de culpa, segurament amb l’educació rebuda era impossible fer-ho millor.” (Fragment extret d’un artícle publicat al blog de xtec.cat el 6 de gener de 2008)
2. 1 RECERCA DE LA TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL DELS AUTORS EN EL SEU CONTEXT SOCIAL, CULTURAL I ESCOLAR
En primer lloc trobem a Jaume Cela Ollé, director i professor al CEIP Escola Bellaterra. Va néixer el 14 d’agost de 1949 a Sarrià, i des de ben petit que és tot un aficionat a la lectura i el cinema però sempre ha volgut ser mestre i va iniciar els seus estudis a l’Escola de Formació del Professorat de la Universitat Autònoma de Barcelona per poder arribar a ser-ho. A la seva obra Amb lletra petita explica "Alguns alumnes m'han preguntat per què sóc mestre. No he sabut mai respondre aquesta pregunta amb exactitud. Quan era petit volia ser artista de cine. Recordo que l'època que vaig ser escolanet dels Caputxins de Sarrià, les meves oracions davant la imatge de la Moreneta que hi ha en un altar lateral sempre començaven amb aquest desig pietós: 'Mare de Déu de Montserrat, concedeix-me la teva gràcia i que sigui un bon frare, que salvi moltes ànimes'. Tancava els ulls i amagava la cara entre les mans, perquè em semblava que d'aquesta manera la concentració era més intensa, i anava repetint aquesta pregària. Però al cap d'una estona de recolliment, canviava la petició i aquesta sí que em sortia del fons del cor: 'No, no, Mare de Déu de Montserrat, que sigui artista de cine'. M'alçava d'una revolada, perquè temia que aquella pregària no era la que volia escoltar la Verge, perquè tot això del cinema era un mal negoci, si volíem salvar l'ànima".
Durant la seva trajectoria com a mestra ha passat per diverses escoles, des de escoles que estan al barri de la Mina fins a escoles al barri de Guinardó, tant públiques com privades. És llavors quan coneix a Miquel Desclot, Jaume en Amb veu de mestre diu: "Vaig conèixer en Miquel Desclot fa molts anys, en una de les primeres Escoles d'Estiu. Ens va fer treballar un conte de Sebastià Joan Arbó, que pertanyia a les seves Narracions del Delta. En Miquel vessava cultura per tots els porus de la pell. El meu company de taula era l'escriptor Jaume Cabré, que ja havia iniciat la seva carrera literària i que havia estat mestre meu de literatura quan estudiava sisè de batxillerat nocturn. En Miquel era insultantment jove i s'endevinava ja el magnífic poeta, i ara prosista, que és. Després, en Miquel va donar-me classes de literatura quan estudiava magisteri. Ell em va ajudar a descobrir poetes que m'han acompanyat sempre: Vinyoli, Vicent Andrés, Manent, Martí i Pol, Salvat, Carner, Foix, Riba i una bona colla més"
Després va passar a formar part de l’equip Rosa Sensat, com ja he dit anteriorment, i membre de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. A més a més ha seguit amb la seva afició per la lectura i fa uns anys es va iniciar en el món de la narració i des d’aquell moment ha anat publicant diverses novel·les com Els nassos del rei al 1988, L’estrella que volia tenir cua al 1991 o Set raons per estimar els pares al 2010. Actualment col·labora en la premsa i en revistes de pedagogia com : l’Ara, l’Avui, El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Perspectiva Escolar, Infància, Escola Catalana, Cuadernos de Pedagogía, entre d'altres, i també forma part del consell de lectura de la revista Cavall Fort. L'any 2008 guanya la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, en reconeixement al conjunt de la seva trajectòria.
En segon lloc Juli Palou Sangrà és llicenciat en filosofia, en filologia catalana i doctor en filosofia i ciències de l’educació. La seva tesi va merèixer el Premi Especial de Doctorat. A més va rebre el Premi de Pedagogia Rosa Sensat l’any 1992 i el Premi Alexandre Galí de Pedagogia al 2004. Té una llarga experiència com a mestre i com a formador de mestres. Després de treballar uns vint anys com a mestre de primària es va incorporar a l’ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona per fer-se responsable de les tasques relacionades amb la formació permanent del professorat. A més més ha estat professor associat de la Universitat Autònoma i actualment és professor titular del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de Barcelona, de diversos màsters i director de tesis doctorals que tenen com objectiu l’aprenentatge de llengües.
Ha escrit molts articles i llibres relacionats amb l’educació i amb la didàctica de la llengua. Actualment és l’investigador principal del grup de recerca Plurilingüisme i Aprenentatge de Llengües.
2. 2 INTENCIONALITAT DELS AUTORS I DESTINATARIS ALS QUALS ADRECEN LA CARTA
El que pretenen ambos autors és ajudar a futurs mestres a través de la seva experiència, ja que han sapigut extreure lliçons positives, i de vegades no tant positives, d’aquestes en format de llarga carta. Clarament, com bé diu en el pròleg “Benvolgut futur mestre/benvolguda futura mestra” (pàgina 9), des del primer moment es dirigeixen a futurs mestres o persones ja docents. Es dirigeixen de, com ells es consideren, “no som mestres [...] preferim afirmar que fem de o que durant molts anys hem exercit de” (pàgina 10) a estudiants d’educació sense, amb molta o cap experiència.
Com ha cita per a mostrar la intencionalitat dels autors i els destinataris als quals adrecen la carta aquestes m’han semblat la més adients. En primer lloc “Ens hauràs de perdonar que comencem tirant-nos una floreta. El cas és que aquesta floreta ens ha de servir per excusar el nostre desvergonyiment quan gosem creure que et podem ajudar si escrivim algunes reflexions que tenen a veure amb la feina de mestre que tu encetes ara o encetaràs ben aviat.” (pàgina 9). I en segon lloc “No sabem si coincidiràs amb les nosytes reflexions o no. Això, però - si vols que t’ho diguem -, no és el nostre propòsit principal. En realitat el que pretenem és acompanyar-te, ser al teu costat ara que com a mestre et començaràs a contaminar de la vida de l’aula” (pàgina 11) “Molta sort, estimat mestre! Molta sort, estimada mestra” (pàgina 129)
2. 3 TRETS CARACTERÍSTICS DE L’ESTIL LITERARI QUE ES REFLECTEIX AL LLARG DELS DIFERENTS CAPÍTOLS
Com s’expressen els autors i el to de la narració
Aquest llibre està dividit en un pròleg i diversos capítols. Cada capítol té una llargària màxima de dues pàgines aproximadament, és a dir, són molt curts i per aquest motiu la lectura és molt ràpida i àgil. El capítols no tenen número però sí un títol, aquest ens fa referència clarament a allò sobre el que parlarà el capítol. Durant tot el llibre els dos autors s’expressen d’una manera molt clara i propera i utilitzen un llenguatge molt senzill en tot moment. Dóna la sensació que s’estan dirigint directament cap a tu, com si fossis l’únic lector del llibre, et parlen de “tu” i està escrit en primera persona del plural.
Consells
Al llarg d’aquest llibre els autors van oferint consells als lectors a partir de les seves pròpies experiències, però sempre remarquen que ells no són els portadors de la veritat només saben treure allò profitós de cada situació vivida i fer-ne d’allò un ensenyament que creuen pot ser útil per als futurs mestes.
Hi ha molts d’exemples però especialment a mi m’ha agradat aquest que apareix al capítol “De com podria ser l’infant d’un mal mestre”. El fragment en concret diu “...t’equivocaràs moltes vegades i hauràs d’aprendre a perdonar-te [...] Ara bé, hi ha una equivocació que has de mirar de no cometre mai: malmetre la imatge dels teus alumnes, ferir-los fins al punt que els facis deixar de creure en si mateixos, en les seves possibilitats de ser els subjectes actius a l’hora de fer créixer els seus nivells d’humanitat ” (pàgina 32). Sembla molt difícil i a vegades impossible que, després de cometre un error com a mestre, t’ho puguis arribar a perdonar. Aquest capítol, però, diu que s’ha de seguir endavant, que s’ha d’aprendre del erros i intentar no tornar-los a fer. Que dels errors s’aprén i l’home és l’únic ésser que tropeça dues vegades amb la mateixa pedra. Tot i això diu que l’únic error que no es pot cometre com a mestre és fer que els alumnes deixin de creure en les seves possibilitats.
Un altre dels consells que més m’ha cridat l’atenció ha sigut aquest “A la nostra feina també sembrem, però no sabem quan collirem ni què collirem. Ara bé, aquesta ignorància, aquesta inseguretat, aquesta incertesa, no ens eximeix de sembrar tan bé com puguem, de triar les llavors més beneficioses, de preparar la terra que les acollirà i de sembrar a tota hora i, sobretot, amb les accions més petites, amb els gestos més imperceptibles.” (pàgina 29)
O “Quan acabis la carrera i siguis responsable d’una classe, faràs dos descobriments: aprendràs què vol dir tenir la sensació que no se sap res de res, i entendràs allò de la soledat del porter davant la porteria quan li tiren un penal. Aquests dos descobriments et desconcertaran, però aquest desconcert et servirà per trobar remeis que t’acompanyaran al llarg de tota la teva vida professional” (pàgina 36)
Per últim “els valors no es poden demostrar, només es poden mostrar. Per això cal convertir els valor en pràctiques de vida, en experiències cara a cara, a petites distàncies, perquè l’escola no és un àmbit on hagin de prevaldre els grans discursos o les teoritzacions lluminoses, sinó de les distàncies curtes, dels espais propers [...]” (pàgina 44)
Expriències i vivències
Un exemple “Recordem una mestra que, quan acabava un claustre, deia en veu baixa, tot referint-se a una altra companya: <<No cal que et digui res, només cal que et miri.>> [...] l’altre ens pot fer veure els nostres errors [...] canviar mai no és senzill ” (pàgina 55)
Referències, sentències, frases fetes i relació amb altres disciplines
En la narració, els autors hi han afegit tant sentències, frases fetes com han relacionat la educació amb altres disciplines. Aquí exposo alguns exemples:
Cuinera de la pel·lícula Deliciosa Marta “No puc saber quin sucre hi ha, però puc saber quin sucre no hi ha” (pàgina 14). Fan una relació entre la cuina i la educació, i afirmen que a l’igual que la Marta moltes vegades els professors no sabem quins són els ingredients adequats per a cada acte educatiu però sí que sabem quins són els ingredients que no hi poden faltar mai.
Fan referències a pel·lícules com Ça commence aujourd’hui de Bertrand Tavernier “Hi ha coses que mai no es destruiran. Són a la carn. Una gran quantitat de pedres apilades una a una per les mans de l’avi, del pare. Tota la seva paciència acumulada va resistir la pluja, l’horitzó, tot fent petites piles de nit per retenir la llum de la lluna, per adreçar-se, per inventar-se muntanyes i jugar amb el trineu i creure que assoleixes els estels. Això és el que explicarem als nostres fills, els dire que va ser dur, però que es nostres pares van ser uns senyors i que això és el que hem heretat d’ells: una gran quantitat de pedres i el coratge per apilar-les”. O també amb la pel·lícula Casablanca, Gruppo di famiglia in un interno de Luchino Visconti amb Burt Lancaster, Sostiene Pereira de Roberto Faenza amb Marcello Mastroianni, personatges com el Doctor Jekyll i Mr. Hyde de Stevenson i el Doctor Itard del Nen Salvatge, entre d’altres.
Posen exemples de novel·les com Frankenstein de Mary Shelley (versió cinematogràfica amb Boris Karloff), Pinotxo de Carlo Collodi amb una frase clau “Posa’t al meu costat i no tinguis por”, La Bíblia principalment Ruth i Moisés, El mercader de Venècia de William Shakespeare “No prenc el món sinó com és [...] un teatre on cada home cal que jugui sa part [...]”, Alexandre Jollien amb Elogi de la feblesa, el mite de Filemó i Baucis, el Poema pedagògic de A.S. Makarenko, Maquiavel amb El príncep, An Equal Music de Vikram Seth, El tono en la enseñanza de Marx Van Manen, l’Odissea d’Homer, Peter Pan i obres d’Antonio Machado, etcètera.
Apareixen pedagogs com Maria Montessori, Philippe Meurieu, Freinet, Piaget, Freire i Neill “Les experiències límit provoquen la reflexió educativa”. Altres personatges com Max Weber, Calvino, Angeleta Ferrer, Lluís Duch, Antoni Gramasci “Davant del pessimisme de la realitat, alcem l’optimisme de la voluntad”, Artisòtil, Copèrnic, Diògenes, Keith Jarret, Maria del Mar Bonet amb la cançó Alenar, Pere Quart “no morirem units, sinó que morirem reunit” i Agamèmnon, entre d’altres.
3. ANÀLISI DEL CONTINGUT
Primer fragment: “Es tracta, senzillament, d’aprendre a fer tres accions ben concretes: mirar si quan arriben a l’escola porten l’esmorzar i la roba necessària, intuir si necessiten un petó a la galta i obrir el seu interès cap a les coses del nostre món.” (pàgina 21)
El primer fragment del llibre, concretament del capítol “No tinguis por a tenir por”, que em va cridar especialment l’atenció va ser aquest. A primer cop d’ull fa referència a les tasques que ha de tenir un mestre però si el llegeixes amb profunditat no és refereix només a això. Si que és cert que nombre tres tasques que el mestre ha de fer però a més a més indica com ha de ser aquest mestre. Un mestre ha d’observar i estar atent a tots els detalls, un mestre no pot tractar a la classe com a un grup sense fixar-se en cada un dels individus sinó que un mestre ha de tractar a la classe com a un grup de diferents individus, cada un dels quals té les seves necessitats i personalitats. Un mestre ha d’acceptar la diversitat d’un grup i fer-ne d’això una nova situació d’aprenentatge. Un mestre ha de ser un segon pare per als nens durant aquell període en el que aquests no estan amb els seus pares, de 8 del matí a 5 de la tarda, ha de ser una persona que els cuidi i protegeixi i a més a més els ajudi a descobrir el món que els envolta.
Segon fragment: “[...] utopia és un punt de referència a l’horitzó [...] viure aquest moment com un repte [...] Els grans pedagogs són persones que han sabut trobar el contrapès a <<allò que és>>. I aquest contrapès no és un altres que <<allò que m’agradaria que arribés a ser>>” (pàgina 46).
Tercer fragment: “ [...] la que em porta a la necessitat que tinc de tu; la que em situa al mig de la bona gent, dels altres que cada dia poden un gra de sorra per fer que les coses vagin millor; i la porta per a la mort, per a la meva petita i dolça mort, que un dia tancarà sense fer soroll totes les altres.” (pàgina 50)
Hem de viure el moment però sense olvidar-nos de que hi ha un passat i també un futur. Carpe diem, però com bé diu en un capítol del llibre és una expressió incomplerta ja que, no té en compte que totes les persones tenim un passat que marca el present, i un futur que ens fa somiar i tenir reptes presents. No hem d’evitar el passat, hem d’aprendre dels nostres errors i alegrar-nos per totes aquelles coses que vam fer bé. I cal sempre mirar cap endavant, sense il·lusions ni projectes no es pot avançar. Som persones, i som éssers insignificants (1 entre 7 mil milions d’habitants) o no, podem arribar a fer coses que canviin el món o ens podem quedar estirats al sofà de casa deixant que la vida ens pasi pel davant dels ulls i això està a les nostes mans.
Quart fragment: “ [...] hem de saber mirar enrere i, després d’aquesta mirada, ser capaços d’analitzar per on hem de continuar i veure què redimonis haurem de fer per avançar plegats.” (pàgina 51)
Aquest fragment parla de la mirada enrere, sovint la mirada més difícil de totes, ja que, als homes ens costa molt veure i acceptar davant dels altres que ens equivoquem. Però és una necessitat, és completament obligatori com a mestre o mestra acceptar que ens equivoquem, a més ho farem constantment. Però no ho hem de veure com una cosa negativa sinó com una cosa molt positiva i productiva a l’hora. Un mestre no pot viure segons “<<Jo dic el que penso>> hauria de ser: <<Doncs ara fes-ho a l’inrevés i pensa el que dius >>.” (pàgina 58).
Per últim m’agradaria remarcar un fragment que m’ha cridat molt l’atenció i que crec que és l’aspecte que un mestre ha de tenir més present de tots. El cinquè fragment que he escollit és aquest “Per saber allò que ens ajuda a ser més humans, necessitem l’eina del diàleg, però - repetim-ho - d’un diàleg crític, i un diàleg crític ha de tenir uns quants elements, però n’hi ha dos que són imprescindibles. El primer és la capacitat d’escoltar [...] El segon és respectar la persona que tenim davant o al costat [...] és inviolable. [...] una matèria que no admet discussió: la dignitat de l’altre.” (pàgina 53 i 54)
4. VALORACIÓ CRÍTICA I CONCLUSIONS
“Quien ama educa” El mestre és aquella persona que realitza una feina pels altres, escolta la crida dels que arriben al món i que necessiten fites per orientar-se i els acull. “Ep, mestre, que per construir la meva humanitat- perquè em darrera instància aquest és el repte - necessito la teva companyia, necessito el teu suport.” Això però no treu que el mestre no necessiti a l’alumne, l’alumne l’ajuda també a construir-se i a aprendre, el mestre sense l’alumne no existiria. El que diferencia l’alumne del mestre és que el mestre té responsabilitat sobre l’alumne “Posa’t al meu costat i no tinguis por”. El mestre però ha d’anar canviant de posició, tant pot estar al davant, darrere o al costat de l’alumne, el mestre ha de saber en quina posició s’ha de posar en cada moment.
Els alumnes necessiten ser vistos i estimats i que els mestres satisfagin dia a dia totes les seves necessitats i anhels, però mai s’ha de sobrepassar l’autonomia de l’alumne. Els mestres han de converir-la, molt sovint present, por inicial i convertir-la en desig de decoberta. D’aquesta manera cada alumne va omplint poc a poc la maleta de la seva humanitat i per això tothom ha de tenir l’oportunitat d’equivocar-se i aprendre dels seus errors. Com bé diu la dita, els d’homes equivocar-se i també que l’home és l’únic animal que tropeça dues vegades amb la mateixa pedra. “Educar vol dir obrir portes, vol dir acompanyar i vol dir ajudar a aprendre què val la pena saber i ser.”
