Dimecres 11 de desembre

- Entrega treball Cartas a Tobías, correcció del treball d’un company (Alba Serrano) segons uns criteris de correció establerts previament.

Estimat Tobías,

Sóc l’Alejandra Poratvella Gramunt, alumna de primer curs d’Educació Primària a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport de Blanquerna. Escric perquè tot just he acaba de llegir el llibre, ¿Por qué tengo que ir a la escuela? Cartas a Tobías del 2003. En aquest llibre Hartmut von Hentig, el teu tiet, es dirigeix a tu i t’explica que anar a l’escola no sempre és fàcil però anar-hi et pot ser de gran utilitat. És un llibre molt ràpid de llegir, a més la manera en què està escrit també agilitza la lectura. El teu tiet en aquest cas ha escollit escriure en format epistolar, hi ha vint-i-set cartes i cada carta ocupa com a màxim tres cares i totes van dirigides cap a tu, excepte l’última que va dirigida cap als teus pares. 

Una de les parts que més m’ha agradat del llibre ha sigut el capítol “Ayudar a los demás e imponerse reglas a uno mismo” o bé, el capítol dinou. En aquest capítol parla d’una escola que fa les coses bé “Intentamos ser amables con los demás. No ayudamos únicamente a nuestros amigos, ayudamos a todos los que lo necesiten. Los que pueden ayudar, se sienten fuertes y felices; los que ayudan a menudo, al final no tienen que hacer ningún esfuerzo para conseguirlo” (pàgina 88). Aquest fragment m’ha cridat especialment l’atenció perquè trobo que això hauria de ser la base de qualsevol escola, o una de les bases fonamentals. No tan sols una de les bases de l’escola, sinó una de les bases morals de tots persona en el seu dia a dia. Estem aquí per ajudar, si tenim les capacitats per fer-ho, a totes les persones que ens sigui possibles, siguin properes o no. D’aquesta manera en el moment en què nosaltres necessitem ajuda, aquesta vindrà per ella sola sense haver de demanar-ho. 

Fa pocs dies ens va deixar una de les persones que més ajuda ha aportat a la història de la humanitat, suposo que ja sabràs a qui em refereixo, exacte, a Nelson Mandela. Durant tota la seva vida va mirar cap endavant, sempre pensant en els altres abans que en ell mateix i gràcies a això ha salvat a milers i milers de persones. Com bé va dir ell “L'educació és l'arma més poderosa que pots utilitzar per canviar el món.”

Una altra part del llibre que m’ha agradat ha sigut el capítol “Respetarse mutuamente y disfrutar de las diferencias” o bé, la carta número vint. “Respetamos la manera de ser de los demás y esperamos que los demás también nos respeten. Para ello llegamos a un acuerdo.” (pàgina 93) “Las diferencias entre los seres humanos son interesantes y nos gustan. Si alguien tiene una apariencia, un estilo de vida y una ideologia distinta a la nuestra, nos cuesta entenderlo.” (pàgina 94). Abans de respectar als altres t’has de respectar a tu mateix. Has d’acceptar-te tal i com ets, amb els teus defectes i les teves virtuts, perquè de les dues coses en tens moltíssimes, com tothom. A l’escola coneixeràs moltes persones, totes elles diferents, segur que algunes d’aquestes acabaran sent les teves millors amistats i amb elles compartiràs moltes experiències i anècdotes. Però no t’has de deixar enganyar per les primeres aparences, aquestes sempre enganyen i recorda que mai res és el que sembla. 

Durant tot el relat et va donant exemples de perquè has d’anar a l’escola i per això he pensat que explicar-te’n un jo estaria bé. Aquí ve la meva història. A totes les escoles pots trobar professors bons, aquells que fan que tinguis ganes d’anar a la seva classe i estiguis ansiós per saber que t’ensenyarà aquell dia, com també pots trobar professors dolents, aquells que fan que no t’agradi l’escola perquè no t’aporten res. Durant els meus anys d’escola m’he anat trobant amb aquests dos tipus de professors però m’agradaria destacar-ne un. Es diu Jacint, i actualment encara fa de professor, jo el vaig tenir a primer de Batxillerat a l’assignatura de Literatura Catalana. La veritat és que aquesta assignatura mai m’ha cridat molt l’atenció però ell ho va aconseguir. 

Recordo arribar a classe amb ganes per saber quina curiositat o experiència ens anava a explicar. Cada dia parlàvem d’algun autor diferent, anàvem passant d’etapa en etapa, des de les quatre grans cròniques del segle XIII i Ramon Llull fins al modernisme. No explicava vida i obra de cada un sinó que ens explicava una anècdota, d’aquesta manera recordàvem molt millor cada autor. 

Ara t’explicaré una de les anècdotes. Un dia, parlant de Josep Carner, suposo que ja devia ser cap a finals de curs, va obrir la seva cartera..de dins va treure una carpeta...de dins la carpeta va treure una caixa...va obrir la caixa i de dins va treure el llibre de Nabí. Nabí és una obra escrita per Josep Carner l’any 1941 és un poema en deu cants, d'extensió i estructura desiguals, amb un total de 1.365 versos. La història que s'hi desplega és la del profeta Jonàs, seguint l'esquema amb què la presenten els quatre capítols de la Bíblia. Ens va explicar que el portava sempre a sobre, que era el seu llibre preferit.

Això però no treia que fos molt estricte, no tan sols donava atenció al contingut après sinó que també a la presentació i l’ortografia. Les primeres classes les va dedicar a ensenyar-nos com escriure bé: la divisió de paràgrafs, la llargària i el contingut de cadascun, els marges, la bona lletra, etcètera. Com et pots esperar els primers exàmens van ser un desastre però a partir de llavors tot va començar a millorar.

L’últim dia de classe ens va sorprendre a tots amb un poema que m’agradaria molt compartir amb tu, és aquest escrit a continuació, a veure si hi trobes el meu nom:

Què fas els divendres de bon matÍ?

Els divendres,

de bon matí,

llullejo,

adriannejo,

albertejo,

annejo,

bertejo,

bielejo,

tiranejo,

blanquejo,

brunejo,

carlejo,

cerverejo,

clarejo,

marquejo,

danielejo,

delasejo,

gassionejo,

grinyonejo,

gramuntejo,

vallfogonejo,

juliejo,

lamarquejo,

marianejo,

marquejo,

martejo,

verdaguerejo,

mussonejo,

oscarejo,

paulejo,

pinyolejo,

polejo,

carnerejo,

recoderejo,

sobiranejo,

teixexo,

venturejo,

viladegutejo,

victoriejo,

brossejo.

I avui,

a tots, 

els ho agraeixo.

Jacint Bassó

M’has trobat? Si jo sóc el “gramunejo” del vers vint, amb el meu segon cognom Gramunt es va inventar un verb, com també amb tots els altres noms de la classe. Suposo que els verbs que li sortien amb Alejandra, “alejandrejo”?, o amb Portavella, “portavellejo”?, eren molt estranys. Espero que en els teus anys d’escola tinguis la sort de trobar-te amb un professor com el Jacint. Com bé deia ell a les classes “Cap de nosaltres sap més que tots nosaltres junts”.

Alejandra Portavella Gramunt